|
|
››
Sempre somniava en conèixer el Nepal
i el seu gran Himalaia. M'havia
imaginat moltes coses, però quan vaig
ser allà… vaig tenir una de les experiències
més boniques de la meva vida!! La
primera nit a Kathmandú hi havia lluna
plena, això va ser un bon començament!!
El
dia 31 de març de 2007,
sortia de Barcelona en una expedició:
"Expedició Tarragona-Laudio-Lumbier
al Kangchenjunga" fent una aclimatació
fins al camp base de l'Everest i assolint
diferents cims, entre ells el Island
Peak de 6.189 metres. Aquesta, estava
formada per 18 persones, entre elles
dos guies: Òscar Cadiach i
Iñigo de Pineda.
|
| També
comptàvem amb l'experiència
de tres expedicionaris del nord: Patxi
Goñi, Julen Requeta i Fernando
Rubio. Aquests, junt amb l'Òscar
i l'Iñigo, es quedaven un mes
i mig més per assolir el tercer
cim més alt del món, el
Kangchenjunga, de 8.586 metres. |
|
L'arribada
a Kathmandú, capital del Nepal, va
ser caòtica. És una ciutat
molt pobre, els carrers del centre, els
més turístics, estaven amb
l'asfalt trencat, hi havia escombraries
per tot arreu, i un munt de gent sempre
a qualsevol lloc, caminant, demanant, oferint-nos
coses per comprar, asseguts al terra o simplement
no fent res, però eren allà.
Hi ha un munt de botigues i botiguetes on
pots comprar-ho tot, roba guapíssima,
collarets, polseres, mapes, pòsters,
tè, incens i també hi ha botigues
especialitzades en roba i material de muntanya.
Per tornar-se boig!! Per aquests carrers
gairebé no hi circulen els cotxes.
Allà, la gent va molt en bicicleta
i amb moto. Les carreteres passen per les
afores, són de dos carrils, però
ells les fan de tres, quatre o cinc, van
per on volen i la policia no diu res. La
veritat, és que és una mica
perillós, sort que tothom va a uns
50 o 60 Km/h. i això fa que tinguin
temps de reaccionar quan es troben un vehicle
que ve pel seu carril.
Els
nepalís són molt amables i
servicials, la majoria parlen anglès,
però n'hi havia que parlaven una
mica d'espanyol. Els que s'ho poden permetre,
envien als nens a col·legis privats
perquè fan les classes en anglès.
Els altres van als públics que les
classes son en nepalí.
A
Kathmandú hi ha molts monuments
molt bonics, són temples budistes
i hindús. Tenen molts deus i
cada un té el seu temple.
Al temple de Pashupatinath és
on cremen als seus morts. Els crematoris
són unes plataformes situades
sobre el riu Bagmati . Les cendres volen
per tot arreu, com a qualsevol foc. |
|
Swayambhunath és la estupa
(tipus de temple) més gran del Nepal
i la tercera del món. Allà
hi ha els ulls de Buda que diuen que ho
veuen tot.
Una cosa que em va cridar molt l'atenció
va ser veure el bestiar que corre per la
capital. No es veuen ni gossos ni gats,
només vaques, cabres i monos. Els
monos es pengen dels cables elèctrics
i dels balcons de les cases i roben el menjar
de les botigues. Les vaques es passegen
pels carrers comercials i mengen de les
escombraries que troben pels costats dels
carrers. I les cabres, normalment, estan
lligades a un pal de la llum o a una reixa,
just al costat de on està el seu
amo. En canvi, a la muntanya no els trobes.
Allà només hi pots trobar
yaks (són una mena de vaques de càrrega
del Himalaia) i l'au nacional del Nepal
que és com una perdiu quatre vegades
més gran.
Bé, podria parlar molt de Kathmandú,
la veritat és que, dintre de la seva
pobresa i del seu caos, és una ciutat
preciosa i amb una cultura ben curiosa per
nosaltres. Els dos dies que vam passar a
la ciutat, ens ho vam passar molt bé.
Va servir per, a part de visitar temples,
voltar pels carrers plens de botigues i
fer bons sopars, per coneix-se'ns una mica
millor, ja que a partir d'ara, viuríem
junts dia i nit durant 20 dies.
Penso que formàvem un bon equip.
Des de el primer dia fins a l'últim,
ens vam ajudar uns als altres, rèiem
molt, compartíem... Personalment,
vaig fer bons amics!. I això que
el grup era ben variat. Amb 18 persones,
n'hi havia de tot tipus i de totes les edats,
però vam connectar des de el primer
moment. Això, també era un
bon començament!
L'aventura
va començar dos dies després
d'arribar a Kathmandú. Allà
vam agafar una avioneta que ens va portar,
en mig de les muntanyes, fins a Luckla,
un poblet petit a 2.840m. d'alçada.
Aquell vol, va ser la primera aventura que
vam tenir. Una avioneta que semblava de
joguina i l'aeroport de Luckla... una pista
d'aterratge d'infart!! No tenia més
de 200 metres i s'acabava amb un mur de
pedra. Si no frenaven a temps... Penso que
aquells pilots eren els millors pilots del
món. Ho havien de ser!! Des d'aquella
petita avioneta, vaig veure l'Everest per
primer cop.
Allà
vam començar a caminar, el primer
dia unes tres hores. Feia molta pujada,
de fet, cada vegada estàvem a més
altitud. El camí era molt irregular,
molt estret i amb uns penjants que si relliscaves
una miqueta, ja et podies despedir de tot.
Però el que veiem allà era
tan bonic, tan alt i tan gran tot, que no
podíem pensar en res més.
Pel camí trobàvem les pedres
d'oració. Són unes roques
amb les oracions gravades i pintades i sempre
les teníem que deixar a la nostra
dreta. I si ens despistàvem, els
sherpes que ens acompanyaven s'encarregaven
de recordar-ho cada vegada. La seva oració
és "Om Mani Padme Hum".
Les
nits les passàvem en els Lodges.
Els Lodges són cases on hi viu una
família sherpa i et fan el menjar
i et donen una habitació per dormir.
Normalment, l'aigua i la llum son escasses..
En alguns, havia vist com feien llum amb
bateries de cotxe. El dia que arribaves
a un Lodge que tenia aigua i que et podies
rentar una mica decentment... . Evidentment,
ni se'ns passava pel cap la idea d'una bona
dutxa! Si que, a vegades, ens oferien escalfar-nos
una mica d'aigua per poder-nos dutxar, però
en aquelles alçades, quan s'acabava
l'aigua calenta, que normalment durava uns
dos minuts, se't gelaven fins i tot les
idees.
Les parets de les habitacions eren fetes
de fullola, a part d'això, estaven
prou bé. Els llits eren còmodes
i normalment hi havien mantes. Tot i així,
recordo passar fred alguna nit.
Cada
dia caminàvem entre 5 i 10 hores,
però cada vegada costava més
esforç. Anàvem pujant d'altitud
i la falta d'oxigen es començava
a notar. Teníem mals de cap i pressions
al pit. A les nits no descasàvem
prou, degut a l'alçada i l'alimentació
no era ni gaire variada ni gaire nutricional.
El menjar era bàsicament arròs,
llegums, verdures i pasta. De proteïnes
només teníem la carn de yak,
que era bastant dura i ous. Els plats típics
són el Dhal baht (arròs amb
verduretes i salsa de llegums) i la Sherpa
Soup (sopa amb verdures i una mena de espaguetis),
entre d'altres. La veritat és que
tot era molt bo.
Als Lodges podíem adquirir qualsevol
cosa (xocolatines, cocacola, cervesa, patates
xips....) però a uns preus molt alts.
Una ampolla d'aigua valia uns 4 euros.
| El
yak es fa servir per tot. Quan
és viu és un animal de
càrrega i veuen la seva llet.
Quan ja és mort, fan servir el
greix per fer mantega i per cuinar.
També aprofiten la caca. Quan
és seca la recullen i és
el combustible per les estufes de llenya
i per cuinar. |
|
Seguíem
l'horari solar, anàvem a dormir cap
a les 8h, quan ja no s'hi veia res. A vegades
ens quedàvem uns quants a fer la
xerradeta després de sopar, però
feia fred, teníem poca llum, i estàvem
cansats, així que a dormir perquè
l'endemà ens llevàvem a les
6 o 7h. per començar a caminar de
nou. Em va cridar molt l'atenció,
que en aquelles hores, les 6 o les 7 del
matí, la vida al carrer era com si
fos les 12 del migdia. Els nens jugaven
pels carrers, les dones rentaven la roba
al riu o a on podien i els homes feien la
xerrada. Aquí, és impensable!
Els
nens van molt bruts i vestits de qualsevol
manera. Quan ens veien, venien corrent a
demanar-nos caramels o xocolata. Nosaltres
portàvem bolígrafs i xupaxups.
Els hi donàvem un, i semblava que
els hi haguéssim donat el regal més
bonic del món.
Tenen la cara cremada pel sol i tallada
pel fred.
Són molt agraïts, de seguida
es posaven bé per fer-los una foto.
Tenen les faccions molt sèries, però
amb una carícia aviat reien.
Fernando, Anna, Patxi, Remi, Xavi, Iñigo,
Carina, Isabel, Natha, Pau, Àlex,
Jose M, Fede, Julen, Joan, Toni, Passan,
Òscar i Pau Lluís.
| A
Luckla és on ens esperaven
els nostres portejadors. Mentre nosaltres
menjàvem alguna cosa i ens trèiem
els nervis del vol, ells lligaven dos
o tres "petates" amb unes
cordes per poder-los portar millor.
Els petates són les bosses on
portàvem tot l'equip i material
de muntanya. Cada un pesava entre 20
i 30 kg. Els portejadors o porters,
són la gent que et porta l'equipatge
allà on vas tu. És a dir,
tot el camí que vam fer, ells
també el feien però amb
un pes increïble aguantat només
per una cinta passada pel cap i fent
tota la força amb el coll. |
|
L'altra cosa és que nosaltres portàvem
unes bones botes de muntanya i molts d'ells
anaven amb espardenyes. Era una passada veure'ls,
però allà és un negoci,
i a més "petates", més
diners guanyaven.
No sé quants porters portàvem
ni quants sherpes, però eren un munt.
Passang era el sherpa guia i el que manava
a tots els altres.
Tots els sherpes que ens acompanyaven estaven
sempre molt pendents de tots nosaltres!
La
primera nit la vam passar a Phakding,
un poblet molt petit, a 2650m, on gairebé
no hi ha cases. Encara no havíem
divisat res gaire alt!
A
2/4 de set ja estàvem tots esmorzant
per començar a caminar a les 7h.
El segon dia va ser més dur! Vam
caminar més de 6h parant molt poquet.
Aquest dia vam entrar al Parc Nacional Sargamatha
(Everest en nepalí). També
aquest dia vaig veure la primera muntanya
alta, el Kusum Kanguru, de 6367m.
Vam
anar avançant per la vall del Solo
Khumbu i... per fi vaig poder veure,
de molt lluny, tres "8000" junts:
el Lhotse, de 8516m (és la
quarta muntanya més alta del món),
el Nuptse, de 7879m, i al darrera,
quan van marxar els núvols... va
aparèixer el cim de l'Everest
(8848m)!! Va ser un moment molt emotiu per
mi. No podia deixar de mirar-los!
Després d'estar un moment observant
aquella immensa preciositat, vam continuar
cap a Namche Bazar.
Pel camí ens anàvem trobant
caravanes de Yaks. El camí era molt
estret, així que ens teníem
que posar contra la roca perquè no
ens aixafessin. Feia molta impressió
veure aquelles llargues banyes gairebé
fregant-t'he la panxa.
Vam
travessar quatre ponts penjants. Alguns
estaven a una bona alçada. Més
valia no mirar a baix!! Es movien molt,
però... suposo que eren segurs! A
mi no em feia res passar per allà,
fins i tot m'agradava, però reconec
que feien respecte.
|
|
A
migdia vam arribar a Namche Bazar,
la capital Sherpa, a 3440m. Namche
és un poble més gran,
amb botigues, cafeteries, locals d'Internet
i, fins i tot hi vam trobar una mena
de pub musical. Allò m'agradava.
En mig d'aquelles grans muntanyes,
semblava il·lògic trobar-se
amb aquell poble!
Estàvem tots una mica estranyats,
la veritat és que no ens ho
esperàvem!
El
primer que vam fer després
de dinar, va ser trucar a casa, enviar
e-mails i passejar per aquells carrers
plens de vida!!
I al vespre... a fer una cerveseta
al Pub! Ens ho estàvem passant
molt bé.
|
El
dia següent, representava que ens teníem
que quedar a Namche per fer aclimatació.
Però alguns vam anar a fer una petita
excursió fins a l'escola que va fundar
Edmund Hillary. L'excursió
va resultar ser de varies hores, fins arribar
a Khunjumg, a 3900m. Allà, a part
de visitar l'escola, també vam poder
veure, a un monestir i dins d'un armari,
el que diuen que és la closca del
Yeti. Després cap a Kunde i de tornada
a Namche. Això ens va servir
per aclimatar-nos... però estava
cansadíssima!
L'etapa
del quart dia va ser duríssima!
Semblava que cada dia que passava, havia
de ser més dur!
Al matí vam caminar unes 5h i
vam arribar a 3975m, però després
vam baixar fins a un poble per dinar,
a 3500m. Tot i que després de
dinar, vam tornar a pujar durant unes
2h fins arribar a Dole, a 4055m.
El camí era molt bonic, però
amb molt desnivell. |
|
Vam travessar un bosc de Rhododendros,
que és l'arbre típic del Nepal.
Semblava un bosc encantat!! Tot el que anàvem
veient, m'agradava! Pel camí, ens
anàvem trobant amb muntanyes impressionants.
Aquest cop era l'Ama Dablam, de 6855m.
És la muntanya més bonica
que he vist mai!!! També vam tornar
a veure l'Everest, aquesta vegada
més a prop. Cada vegada estava més
a prop!!
|
Tenia
tantes ganes de veure aquestes muntanyes
que no m'importava llevar-me aviat,
dormir malament, passar fred, caminar
hores i hores... Només me'n
anava a dormir pensant amb el que
em trobaria demà i estava impacient
per descobrir-ho.
Des
de Dole ens vam dirigir cap
a Gokyo. Allà era on
trobaria el meu primer cim de l'Himalaia.
Vam caminar unes 8 o 9h, ni ho sé!
A mig camí, se'ns va posar
a nevar. Feia molt de vent i tronava.
|
|
La veritat és que semblava la fi
del món! Gairebé no hi veiem,
la neu i el vent ens picaven per darrera
i feia molta impressió sentir aquells
trons entre aquelles muntanyes de 8000 metres.
Encara recordo perfectament la sensació
de tenir les cuixes congelades! No me les
notava. M'hi donava cops de puny i no me
les notava. Però pensava que si estava
caminant... volia dir que tot em funcionava
correctament.
De
lluny ja vam veure el poblet de Gokyo
(4790m), però semblava que no hi
arribéssim mai. Aquell dia se'm va
fer molt llarg!
Tot i així, l'endemà ja estava
recuperada del tot i preparada per fer cim!
|
|
El
dia era bo. Feia sol. Mentre esmorçàvem,
podíem contemplar, des de la
finestra del lodge, el Cho-Oyu
(8153m). Cap a les 7:30h. començàvem
l'ascensió al Gokyo-Ri,
de 5360m. Va ser dur!! Feia molta pujada
i... a més alçada, més
costava respirar. Ens cansàvem
més ràpid i ens havíem
d'esforçar més de lo normal! |
Però
valia la pena!! Tots vam fer cim! Allà
dalt... era el paisatge més impressionant
que mai he pogut veure!!! Estàvem
en mig d'un cercle de muntanyes! El Cho-Oyu,
el Nuptse, l'Everest, el Lhotse,
el Makalu.... Respirava fons i sentia
que era un dels millors dies de la meva
vida! Tots estàvem molt contents.
Per molts era el primer 5000. Pels altres...
estaven contents perquè tots ho vam
aconseguir!!
En aquell moment vaig pensar en els Pirineus,
quan estàs a 3000m i ja no hi ha
res més alt. Ara estava a més
de 5000m i estava rodejada de muntanyes
increïblement enormes! Era una sensació
molt guapa!!
Quan
vam baixar, ens vam dirigir cap a Dragnak
(4740m). De camí, vam travessar la
gelera del Cho-Oyu. Una gelera on,
a part de gel i roques, també hi
vam trobar sorra. Durant un tros, semblava
que estiguéssim caminant per un desert
de dunes blanques.
Un
cop vaig fer el Gokyo-Ri, pensava
que ja tot el camí que quedava seria
més suau. Evidentment, no va ser
així! Com podia pensar que a l'Himalaia
hi hauria algun camí suau? Jo ja
no sé quin va ser el dia més
dur!
L'endemà,
a les 7h del matí ja tornàvem
a caminar! Aquell dia vam caminar moltíssim!!
Teníem que anar a la vall del costat
travessant el Coll del Chola, que
està a 5377m. Doncs va tornar a ser
molt dur! La pujada va ser mortal, però
un cop a dalt... et trobaves amb lo de sempre:
una vista tan immensa i bonica que t'animava
i, per un moment, ja no et recordaves del
cansament!
Hi havia bastanta neu, sobretot a la baixada
per l'altra costat. En alguns llocs ens
enfonsàvem fins als genolls i teníem
que anar seguint els passos del de davant.
|
Estava
cansada, tenia fred...
Gairebé mai ens aturàvem
a descansar. Anàvem amb gent
molt entrenada, amb expedicionaris
de veritat i, encara que ells intentaven
anar al nostre pas, érem nosaltres
els que al final havíem de
anar al seu!
Al
començament pensava que no
podria seguir, però suposo
que les forces les treus d'on sigui
si realment vols aconseguir una cosa.
I jo ho volia. Així que, quan
veia que ja no podia, parava, respirava
fons tres o quatre vegades i seguia
endavant.
|
|
Constantment
recordava una frase que un dia em van dir:
"Sempre amunt i mai avall, fins al
cim".
Al
cap d'unes 6h de caminar, vam arribar a
Dzonglha (4800). Tots estàvem prou
cansats! Cada vegada que arribàvem
a un lodge, comentàvem tot prenent
un milk tea o un black tea, què ens
havia semblat el que acabàvem de
fer. Sempre coincidíem: Ha estat
una matada.... però, una matada molt
guapa!
Molts de nosaltres no estàvem acostumats
a caminar tantes hores i hi van haver moments
molt tensos. Però, entre tots ens
donàvem ànims i ens ajudàvem
a no decaure. Sempre agraïes el comentari
d'algú quan et deia: vinga... que
ho has fet molt bé! La veritat és
que estava contenta de estar allà,
amb tota aquella gent que en aquells moments
eren la meva família, els meus amics...
tot el que tenia per recolzar-me.
Vam
passar per Lobuche (4910). Allà
vam descansar tota la tarda ja que estava
caient una bona nevada i feia molt fred.
|
A
les 6h vam començar el camí
cap a Gorak Shep (5125).
Vam arribar a les 8:30h. Tot el camí
amb una ventisca horrible! Tenia la
cara gelada! Però allà
ens esperava un altra cim, el Kala
Patthar, de 5540m. Així
que ens vam prendre un milk tea, i
cap amunt!
A les 11:30h ja érem tots al
cim. Una altra vegada es respiraven
moments emotius.
Estàvem
contents, animats, hi havien felicitacions,
abraçades, petons... Aquests
moments ens feien oblidar la part
no tan bona del viatge!
Des de allà dalt podíem
veure l'Everest i el seu Camp
Base, el Pumori, l'Ama Dablam,
el Lhotse... però es
començava a tapar tot molt
ràpid i vam començar
a baixar.
|
|
El
següent repte era l'Island Peak!
A
Gorak shep es van quedar 4 del grup.
Ens trobaríem més endavant.
Tot i que jo no pensava pujar l'Island Peak,
els volia acompanyar fins on pugues. Així
que vam tornar a Lobuche i d'allà
cap a Dingboche (4410). Vam caminar
gairebé 12h. Estàvem rebentats,
encara que n'hi havia que no!
L'endemà,
a les 8h. ens dirigíem cap a Chhukung
per anar al Camp Base de l'Island. Un cop
a Chhukung, jo tenia que tornar a
Dingboche per esperar-los. Però aquell
dia vam tenir un problema! Un de nosaltres
es va trobar malament i no va poder seguir
fins a Chhukung. Així que, després
d'un bocata ràpid, uns quants vam
tenir que tornar a Dingboche abans d'hora
per poder mirar què passava. Allà
vaig veure una cosa que no havia vist mai
i que potser no tornaré a veure:
el van posar a la càmara hiperbàrica!
Després d'una sessió de 45
minuts, va sortir d'allà com si res.
En aquell moment, em vaig donar compte que
tots nosaltres estàvem segurs, passes
el que passes.
|
|
Per
la tarda van arribar els 4 que s'havien
quedat enrere. Al dia següent,
uns van anar a l'Island, uns altres
cap a Deboche i nosaltres volíem
intentar fer el tercer cim, el Nagartsang
Peak, de 5083m! Després de
3h. ho vam aconseguir!! Ja tenia tres
5000!!! Amb això ja estava satisfeta.
Era més del que mai havia pensat
que podria fer! |
Ara
pensava que podia haver anat a l'Island,
però millor deixar-ho per una altra
ocasió!
A
partir d'ara, començàvem el
camí de tornada cap a Namche.
Passant per Deboche i Tengboche
on vam visitar el monestir i vam poder veure
una cerimònia budista. Aquell dia
era 1 de gener de 2064. Celebraven l'any
nou! En realitat, per nosaltres, era 14
d'abril de 2007.
Bé,
ja tornàvem a ser a Namche.
Sentia que això s'acabava i estava
trista!
Allà
ens vam tornar a reunir tots. El grup de
l'Island... tots van fer cim!!
Expedició amb èxit!!
Ara,
després de descansar un dia a Namche,
el trist camí de retorn! Cap a Phakding
i Lukla, on vam dormir i vam tornar
a Kathmandú amb l'avioneta. Una altra
vegada els nervis del vol! Quina por que
vaig tornar a passar!!
La
ultima nit a Lukla, ens vam acomiadar
dels sherpes i portejadors. Són bona
gent!!
Ja
tornàvem a ser a Kathmandú.
Ara si que ja era el final. Vam aprofitar
per veure algunes coses pendents, comprar,
passejar i començar a pensar amb
la tornada a la vida rutinaria.
El
dia que marxàvem, quan ens vam acomiadar
dels que es quedaven al fer el Kangchenjunga...
no volia marxar.
Estava caminant cap a l'avió que
em portaria a casa, però sentia que
una part meva es quedava a l'Himalaia!
Fins i tot tenia ganes de plorar! Durant
aquells 20 dies, vaig passar moments molt
agradables, moments d'angoixa, cansament,
fred, alegria, tristesa...
Però també vaig sentir sensacions
que no havia sentit fins llavors, com uns
desconeguts van arribar a ser els meus amics
amb pocs dies, ajudant-me, protegint-me,
animant-me.... Em sentia bé i a gust
entre ells. És per això que
no els oblidaré mai!
Aquell país i les seves muntanyes,
la gent, els companys... ara ja són
una part molt important de la meva vida!!!
Nathàlia Beulas
|
[zoom]
